Apunts "Socialisme i qüestió nacional"

Tot seguit, us ofereixo els apunts que vaig prendre en la xerrada del “Socialisme i la Qüestió Nacional” duta a terme pel sindicat d’estudiants SEPC a Barcelona. No són comparables aquest apunts amb el que era la xerrada en si. Valia molt la pena.

-Les oligarquies burgeses perifèriques han desenvolupat més potencialment el capitalisme a l’Estat Espanyol. Paral·lelament, també hi ha crescut la classe obrera. En tant, resulta una problemàtica previa a la qüestió nacional, la qüestió social.

Però l’unió entre la classe treballadora de diferents pobles, només es pot donar sense greuges, per poder avançar amb pas ferm al socialisme, i assentar-hi unes bases. Ja que el triomf marxista, rau en l’estratègia de la diversitat enfront la uniformitat.

Després de la Guerra Mundial el neoliberalisme va crear la controvèrsia més gran que té: el desenvolupament de les forces productives en front les fronteres establertes pels propis estats.

La contradicció per excel·lència que s’ha donat en el desenvolupament de la globalització econòmica mundial, és que mai s’havia arribat a uns nivells tant alts d’experiència, mitjans, etc. com per arribar a un nou estadi de l’existència humana. I al mateix temps hi ha uns nivells alertants en el perill de la supervivència de la mateixa espècie humana (barbàrie, misèria, canvi climàtic, etc. En definitiva el camí a l’abisme).

En el progrés científic, són necessaries la diversitat de visions de la realitat que la història ha fet en els pobles i les seues llengues.

[Cutrevideo d'edició salsitxera]

[Mas dels Països Catalans]

Faré una petita explicació d’on vé aquesta proposta, en quin context vaig treballar la idea i l’explicació de l’idea en si. Tot i que en un parell de pàgines no es defineix el projecte, sinó que es planteja la idea.

El fet es que vaig estar fent una ruta de dos mesos pels Països Catalans buscant-me la vida per dormir i bé, treballar si podia o si em calia en algun moment. I bé mica en mica em vaig adonar la situació d’aquesta terra per gent que li agrada coneixer-la, pels sense sostre, per gent que s’hi busqui la vida de forma “nómada”, per aventurers, per gent necessitada que es veu forçada a fugir de casa, per gent que s’ha trobat al carrer sola i sense ajuda de ningú....

El cas es que per una causa més lleu com la meva (aventura) o per una causa important com les realitats que vaig conèixer durant el viatge: és que la poca ajuda que es dóna a tota aquesta gent per sobreviure, sol ser sempre una ajuda cega i de netejada de consciència de institucions religioses... caritas, mossens propers, etc...

Bé amb tot això cada dia que passava li donava més voltes a una idea... que tot seguit us explicaré, ja que crec és un bon moment per intentar fer-ne algo més d’aquesta idea (perque s’acosta un canvi potencial per moltes candidatures...) . I això ho tinc molt clar. Que treballar un projecte així només puc proposar-lo a les CUP. Així que es cosa vostra que en feu d’aquesta idea. Sinó morirà en aquest intent.

La idea li vaig posar Mas dels Països Catalans

Des d’una òptica nacional, cada contrada podria tenir el seu pròpi Mas en un futur, si les proves sortissin bé. Un espai construit pel poble i per el poble.

A partir d’un terreny i amb ajuda de professionals, es començaria a construir una casa (això contant el pitjor dels casos, però també pot ser més raonable agafar una casa o mas en deteriorament i rehabilitar-lo)

Encara que això sembla descabellat, la idea es sustenta en la necessitat de molta gent de sostre i àpats, i l’oferiment per part d’aquesta iniciativa d’allotjament i menjar a canvi de treball voluntari. Si això s’hi suma les ganes de molts joves d’aquest país, d’aixecar la nació; crec que no arriscar-se en una prova pilot d’aquest projecte, és ganes de no avançar.

Així que des d’un inici, la idea seria bescanviar allotjament i àpats per feina treballada. Per tant l’allotjmanet i l’aforment dependrà de la feina a repartir i de l’espai a disposar. Per exemple al principi, al no oferir unes condicions mínimes per dormir, es podria tirar de militància i muntarho en forma de camp de treball i com a campament.

Amb tècnics que controlessin les obres, no hi hauria problema si es planifiqués bé la feina a tres mesos vista per exemple. Es podrien anar fent reiterades crides a la gent perque ajudés.

La finalitat seria construir un lloc autogestionat, rural i ecològic aixecat pel poble i per al poble. Que en una fase posterior, es pogués seguir amb la mateixa dinàmica per seguir fent tot tipus de feina al Mas per autogestionar-lo. En un entorn on es difongués cultura i tradició local de la contrada, en el marc dels Països Catalans.

Aquest projecte donaria un creiexment i un punt de trobada a cada localitat. De forma metafòrica seria la idea de tenir un cor dels Països Catalans a cada municipi amb un context de construcció nacional. Es duria una feina pràctica de construcció social del dia a dia. Donant allotjament i menjar a canvi de feina... Fent un servei a la societat al mateix temps que s’ajuda a construir un projecte de solidaritat ciutadana i xarxa local. En tant que promourà l’assemblearisme de base i organització social.

I bé la part utòpica seria que hi fós a cada contrada. Per començar, es podrien fer unes probes pilot als nuclis més receptius al projecte i així es podria presentar als altres municipis amb experiències exitoses.

[Video autoeditat en suport a la CUP]

"és la vida, simplement estima-la"

"Vas aparèixer com raig a l'albada, a través d'una finestra,

com lluna plena dins el seu cicle; com un somni entre la boira!

Tot era fosc, l'esperança prenia gran sabor quan semblava tot perdut, el nom de Laia entrava en els meus dies al temps que l'alegria tornava al meu rostre

Mai més tornaré a oblidar el meu cor, els meus sentiments, la meva alegria. Tu has fet que no ho oblidi, que la vida és bonica si la vius en llibertat. Que la llibertat ens fa dignes i la dignitat ens fa lliures. Que la sumissió ha de ser desterrada en tots els àmbits, del meu llinatge: per viure en rebel·lia.

Prenent com a valuard la teva imaginació desenfrenada, erigida en un món de grisos monòtons i tons estipulats. La dolça revolta dels nostres cors, fa que posi els cinc sentits en aquesta folla lluita entre orgull i amor.

Olors de vida uneixen els nostres cossos nuus, les mirades es fonen en un raig d'afecte i desig de llibertat, una abraçada aconsegueix aturar el temps en aquest instant en que els teus llabis surquen el desig que envolta els meus... i el moment etern de vida en el que a cau d'orella i acaronan-te t'ofereixo el meu cor en la meva parla catalana: T'estimo camarada!"

Àlex

ARRELS : La veritat ens fa lliures!

Estic a la dutxa, netejant-me fisica i psicològicament, estic en una època combulsa de la meva vida. Tinc 21 anys, però em sento atacat per molts dubtes, més dels que correspondrien a un noi amb els problemes habituals a la meva edat segurament.

Els problemes raonables pels quals ser delimitar i lluitar per solucionar-los, són: el trobar una feina mitjanament estable i digne, pels temps que corren; alimentar-me també amb coherència i bioètica; i redundanment buscant dignitat en tot el que faig; intentar esquivar tanta mentida que corre i seguir avançant en un camí de la búsqueda de la veritat.

Vaja, això són problemes globals, més concretament, en tinc alguns que he passat recentment, però que ens agradi o no tots i totes algun dia hi passem: fa poc es va morir l’àvia. Una dona forta que havia aguantat molt de patiment en aquesta vida i que fins l’últim moment va donar un exemple de dignitat i resistència.

També em van operar fa poc d’una dolència de naixement, i era la primera vegada. La tensió viscuda tant els dies abans com després de l’operació va ser insuportable. Però vaja el temps posa al seu lloc les coses i el meu tabic ja està definitivament al seu lloc i jo puc respirar l’aire pol·lut de la Nova Rosa de Foc.

Així que fins aquí trobo raonable que pugui estar preocupat, però puc mantenir una certa estabilitat emocional a la meva vida, tot i la rebel·lia. Però és a partir d’aquí on comença a complicar-se la cosa. A tot això s’hi ha d’afegir que la meva condició d’enfrontar això, és la d’un nen que encara no ha descobert d’on vé i ja va descobrir on va.

Es dir, i deixant els eufemismes, vaig néixer d’una mare que no em va educar i em van fer créixer uns pares que no em van donar la vida (però si l’amor).

Però això, que es pot resumir amb dues frases, pot suposar una llosa a l’esquena (que potser m’equivoqui) que hi ha gent que haurà dut tota la vida.

Tots aquests dubtes, vaig arreplegar-los quasi tots en un i vaig posar-li un nom : Arrels.

Em vaig decidir a coneixer-les, després de l’experiència de conèixer les arrels del meu poble a través dels ulls del viatger. En una ruta que vaig fer de punta a punta de la nació.

La ruta va començar el 18 de setembre de 2005, un diumenge que afrontavem amb moltíssimes espectatives dificilment dosificables pel transcurs del camí (encara que van resultar inagotables).

Aquest any, m’he proposat saber d’on vinc i no m’aturarà res ni ningú; potser no serà fàcil i segurament sigui molt lent… però pas a pas com m’ha ensenyat la meua gent, no ens aturaran.

Aquest any la meva vida donarà un nou gir, però possiblement molt més brusc que cap dels anteriors i el més segur es que després del gir, quedi encarada la meva vida i decideixi el meu camí a seguir. Personalment només m’importa la dignitat d’aquest camí. Espero tenir a tothom qui conec al meu costat, perque és un repte difícil.

el meu amor rebel per a tothom qui m’estimi!

“Un nou món no és possible, és necessari. Vota Cup!”

Un dia em vaig aixecar plàcid, el sol brillava, el cel blau pur estampava la imatge d’un somni esperançador. Una terra frondosa, olor de fang, boscatges immensos i muntanyes, planes i mar a cabaços feien d’aquesta terra, la terra promesa de qualsevol persona lliure.

Un poble honrat i orgullós del seu destí, l’habitava des de mar endins fins als cims més alts de la serralada que la travessava. Unes gents de parla oberta i de mentalitat hospitalària. Colors d’harmonia i cants de llibertat donaven melodia als seus dies, dies de sang i llum, dies de fruits i terra, dies de plor i ciment...

La dignitat en llibertat, onejava com a única bandera de pàtria en els seus punys i braços, per lluitar i estimar. Les diferències els donaven la unitat com a poble a través dels seus caràcters tolerants i dialèctics.

D’esperit noble era el seu jovent que, mancat de llibertat i per la supervivència com a individus i com a poble, alçà els seus punys amb crits de: Via Fora! Via Fora!

La joia de ser lliures, els feia persones. S’anomenaven catalans.

Aquest somni es va anar transformant en realitat, com el vent en tempesta. Va començar en temps foscos als carrerons, entre xiuxiuejos i brises que portaven la paraula llibertat per tot arreu on passaven. Fins i tot els dies que bufaven ràfagues de colors per les grans avingudes de les metròpolis del país.

Un futur que esperançava grans i petits; afrontant amb valentia el destí de la terra i lluitant dia a dia per fer-nos-en dignes.

Contra tot pronòstic, les flames als cors van encendre una foguera d’unitat, d’unitat popular.

La paraula dels sense veu es va convertir en vot i del vot va passar a l’acció. Les cases de la vila tornaven a ser les cases del poble. Les persones havien recuperat allò que era seu, el poder que havien atorgat als polítics i que aquests havien traït. La veu tornava a la persona, com la justícia a la terra. El somni havia donat equilibri a la realitat.

Ara seguim somiant junts, entre companys i camarades, sense mai més tornar a despertar!

[somnis i tempestes]


…aquest 27 de maig (eleccions municipals als Països Catalans) construïm el somni, vota CUP! …

Conscient que entre somnis i malsons, aquestes eleccions són una realitat. Trasllado la meva opció personal a tota persona que la vulgui fer seva.

Sóc un humil militant independentista d’aquest petit país del món. Com moltes persones lluitadores d’aquesta terra, sé que l’alternativa a tota la ferralla política oxidada i caduca que governa aquest país, és la unitat popular a través de la lluita local. Representada per les assemblees populars, CUP (Candidatura d’Unitat Popular).

Com que queden mesos suficients per afrontar les eleccions amb estratègia; m’he proposat buscar un municipi amb CUP i trobar algun company/a d’allí, que es solidaritzi i em deixi empadronar a casa seva durant aquests mesos.

El tràmit és ben senzill: anar a l’ajuntament, demanar el paper d’autorització d’empadronament, portar les fotocòpies del document d’identitat d’ambdós partíceps i fer-ho abans del dia 27 de febrer. Amb aquest gest, els que encara no haguem engegat la CUP al nostre municipi, podrem prendre part d’aquest gran somn: prendre la política catalana, si es vol lluitar pels grans reptes del planeta des dels i per als Països Catalans. Està en joc el futur dels que vindran, els nostres sostres, les nostres feines, el nostre planeta. És un joc en el qual tenim molt a perdre, sapiguem donar-ho tot, tots!

Àlex Arboç Claverol

La Revolució comença a casa [Conflicte Generacional: Pares i Fills]

Abans de citar res sobre els meus pensaments sobre el conflicte generacional que patim actualment, vull dir que aquest conflicte no crec que hi hagi sigut sempre, sinó que és un invent modern de les societats d'avui en dia. Perque abans la gent veia molt més les coses de dints cap enfora, m'explico: els individus progressaven coneixent-se primer ells, segon, es trobaven ells dintre un clan o grup social, coneixent-se a través de l'interacció social; i tercer, un cop coneguts a ells mateixos i adaptats a l'entorn decidien trobar la millor forma de reproduir-se.

Sóc molt simplista però estructuralment era més o menys així.

En canvi ara trobem una diversitat inmensa de formes de coneixes a un mateix de bones i no tant bones, complicades i no tant complicades, segons l’entorn.

I entorns realment difícils per trobar-se lliurement l'individu, amb uns prejudicis creats, malalties del món modern, la globalització i les economies de mercat, que provoquen que la gent per una banda o altra, més tard o més d'hora pateixi greus problemes personals de infinitat de tipus diferents, tants com persones hi ha per desenvolupar pors, impotències, murs, prejudicis, reaccions,nervis, ansietat.... sense saber analitzar d’on venen.

L'herència d'aquest present el devem als governants i no els nostres pares, que la majoria han lluitat per un futur millor per nosaltres (en les seves possibilitats) com nosaltres lluitem, el millor que sabem, pels que vindran. La realitat aquí als Països Catalans, ha derivat al conformisme i la submissió al sistema predominant, a l’assimilació al sistema espanyolista i econòmicament globalitzat, amb augment de diferències social i privilegis.I per tant són els governants, els que ens neguen el nostre dret de lliure elecció del nostre futur com a persones i com a poble; tot i que els nostres pares i avis lluitaven perquè això no tornés a passar.

El que ens toca ara, és superar la barrera que ens imposen: d’haver de conviure en un conflicte intern generacional de pares a fills, que paguem els uns als altres per l’abisme ideològic que ens separa.

Potser aquestes paraules hi haurà gent que no les sent igual, o les veu errònies, però jo parlo bastant per experiència i és fàcil que una família com la meva que ha obtingut un mínim benestar i un lloc en la suposada classe mitja. A través d'una vida de treball i penúries, no vulguin uns fills conscients del seu entorn i al respecte degudament posicionats i combatius.

Però per desgràcia no és, ni culpa dels pares, el que els fills es posicionin en el seu entorn, ni culpa dels fills, de que pare i mare hagin desistit de colpejar el mur infranquejable del sistema.



El conflicte que patim les famílies catalanes o les que integren noves generacions catalanes, és més concret, per la situació del nostre poble. És la realitat del carrer transportada a casa dia a dia, la problemàtica que enfronta dos tipus de mentalitats sota un mateix sostre: la mentalitat de la por de la dictadura, i la nostre generació lliure i autodeterminista! Però som nosaltres els que ens juguem i som el futur, no progenitors que ja el tenen solucionat.

Cada casa és un món, com solem dir. Encara que hi ha moltíssimes realitats com per provocar conflictes diferents. Quin dels dos camins triar: l'Independència que exigim als colonitzadors o la mort com a cultura i per tant la marginació social com a poble, duta per l’assimilació de la derrota, i la submissió. Veient el passat, no és tant difícil posicionar-se pel futur que volem.

I si creiem en una resposta per la llibertat del nostre poble, que sigui la mateixa resposta que donem a casa: Independència!

Són els que controlen les nostres vides, de les famílies senceres, els que hauran de patir, quan aprenguem a conviure amb aquesta realitat i ser conscients que nosaltres som el futur, i tard ho d’hora si deixem la utopia i construïm el nostre futur i el del poble: famílies, companys i amics... no els caldran paraules per compartir el projecte que tenim com a poble i per el poble, sinó que l’exemple els sobrarà per caminar plegats aquest camí.

Crec que és un conflicte personal que arrastrem de pares a fills, per culpa de la projecció de la derrota, en comptes de projectar valentia i esperança. Fem que de l’estel que portem al cor, surtin els llaços d’amor fraternal que omplin de vida les llars i amb aquest orgull no podran parar un poble unit que està construint un país des de cada casa, des de cada carreró, des de cada vila.


Àlex Arboç Claverol

"al poble dels Països Catalans"

[SI ENS PIQUEN, HAUREM DE RASCAR FORT]
2007-2014-2015 (300anys d'ocupació espanyola als Països Catalans)

Què més us fa falta per sentir-vos rics?

Amb un sostre i podent menjar cada dia, ja som de la meitat rica del planeta.

Siguem rics perque no gastem i de l'humilitat fem-ne la nostra més gran riquesa.

La virtut sobre la qual hauriem d'estar orgullosos tots els humans, és poder fer mal a la resta de la humanitat, i decidir no fer-ho. Decidir estimar i lluitar per canviar cap a bé, reduint l'odi a respostes efectives d'ira contra qui vulgui imposar-se sobre la llibertat que hem conquerit.

En un món on hem creat, entre tots els humans, un sistema, el neoliberalisme, que té la seva arrel en l'explotació de les persones i els recursos naturals. Que ens fa lliures de ser llops per nosaltres mateixes, i deixar-nos dominar per aquests llops i les seves marques comercials, que avui ens donen feina i menjar, i demà ens deixen als quatre vents amb una mà al davant i una mà al darrera i sense sostre, a la gent que les feiem possibles. Veient a més que no només és un sistema assassí pels nens, dones, víctimes grans que es sotmeten a les seves urpes, sinó que també ho és per la seva descendència. En la mesura que confien el seu futur a un sistema creat per la reproducció del mateix sistema i no de la vida humana. Quan ell es pot reproduir sense frè i a marxes forçades a costa de l'abocada caducitat amb la que oxida la mare terra.

Els Països Catalans, sempre han sigut una terra de pas. Hem acollit en la mesura de les possibilitats malgrat les controvèrsies de l'època franquista, allaus d'immigrants andalusos sense feina que degut a estratègies socio-econòmiques de Franco, van fer viure aïlladament les dues cultures a la mateixa terra. Amb les conseqüents fatalitats que van esdevenir amb l'enfrontament d'aquestes cultures.

Un poble digne que viu i lluita amb un esperit de rebuig al sistema assassí que ens imposen i que és ben visible als carrers d'arreu de les comarques i entre els catalans i catalanes del món. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Amb això no vull dir que de la primera a la última persona segueixi aquest esperit, és l'esperit del poble que et guia a través de l'història i l'imaginari col·lectiu de la seva gent, que amb el caràcter i l'experiència de la nostra gent, la fan única.

Que ni millors, ni pitjors que els espanyols o que la resta de persones inmigrades que comformen la realitat dels Països Catalans, fan de la terra de pas que som, un clam a decidir sobre el nostre propi destí.

En un panorama digne de ser argument dels nostres butlletins informatius, sorgeix l'esperança contraposada a tot el que representa aquest sistema. Hem fet sostenible aquesta combulsa revolució dels nostres somnis i els del nostre poble.

S'ha anat radicalitzant la situació en aquesta terra i no per això el conflicte avui en dia es d'andalusos i catalans, perquè aquí sabem ser tolerants inclús entendre que aquest problema no el teniem ni nosaltres ni ells, però que aquesta és terra catalana i el problema va ser el Dictador. No hem tingut problema en entendre això les dues cultures i a actuar per l'integració d'una amb l'altra amb la mesura que cada poble i ciutat li era possible. Però sembla que aquí torna a sorgir un moviment neofeixista de cara als immigrants per part de la mateixa immigració espanyola de la qual parlem dels anys 60 i dels seus decendents, per que aqui si us hem acollit com a germans? Per que no ho fem amb ells? Per que no els veieu com els germans que vau venir un dia a buscar la supervivència digne en aquesta terra d'acollida?

L'esperit d'una gent combatent que des de que van perdre la seva llibertat, els seus avantpassats, no es volen sotmetre a cap injustícia des de la seva lluita personal, que és tot el que ens queda. I que recobrant la dignitat d'aquells insurgents que ens han donat la vida des que ens van colonitzar a sang i plom, no pretengui acallar ningú la nostra veu o la dels companys i companyes catalans. La insurgència és la nostra resposta a l'explotació que està patint aquesta terra i la seva gent. La nostra resposta no és fer la vista grossa com fan les masses del carrer, que són engranatges ben engrassats d'aquest sistema. Sabem massa, de com funciona, com per seguir participant del nostre pròpi assassinat col·lectiu. La nostra terra amb la nostra lluita en la seva defensa ens donarà la veu que ens pertoca per que cop a cop, poguem trobar el camí del nostre poble entre tots i totes, encara que aquesta veu hi ha sigut sempre, hi és i serà sempre així, mentre en aquesta terra estiguem i ens diguem Països Catalans.

Aquesta veritat profunda, que molts poden dir que és demagògia, només es pot contestar fent-ne un postulat d'això i seguir el camí de negació al nostre assassinat en la nostra pròpia vida, o defensar aquest sistema insostenible per l'home, per la terra i per les cultures.

Sense voler influir jutjar a ningú, crec que els que podrien dir que això és demagògia, és als que realment és nudreixen d'ella i se'n omplen la boca, són els "nostres actuals cabdills mediatico-polítics", i com ha de respondre el poble?

Es pot embogir literalment amb el vostre lideratje o entendre la vostra controversia i assumir una vida de lluita pel món millor que mereixem, trobant la solució entre tots al nostre gran problema, i això és factible arreu del món. Amb moltes cares diferents, però sempre amb la mateixa expressió. Un rostre que ha après a exigir.

Un rostre cobert pel control imposat pel poder, que amb una mirada fixa, clavada a l'enemic, però que encaixa perfectament amb la mirada justa d'un horitzó d'imaginació cap a la llibertat, aferrant-se a les mans dels companys i companyes que comparteixen angle de visió. Un esperit únic però al mateix nivell que la resta, destaca pel seu coratge davant qui no té res a perdre i un nou món a guanyar. Un nou món que es reflecteix en la llum de les mirades de l'esperança que avoquen a la lluita dels homes i dones, i una terra lliure d'explotadors.

No sotmeteu doncs, la vostra voluntat a la dels polítics, la justícia corrompuda, ni a les forces i cossos de seguretat d'aquesta corrupció, si us plau. Creieu en vosaltres mateixes i en les mans de la solidaritat de voluntàris i voluntàries lluitadors per la llibertat, la justícia i la pau d'aquesta terra.

I junts farem justícia sent lliures!

Visca la terra! Muira el Mal govern!

Vila de Gràcia, Països Catalans