"La ignorància, és la força que els hi donem als opressors. Lluita i no complaguis a qui et roba""la meva millor virtut és saber adaptar-me al medi, la meva gran debilitat és que en el vostre medi prefereixo ser un inadaptat"
"millor un dia d'autèntica llibertat.. sentir-la per un dia encara que sigui.. que seguir tota la vida en aquesta roïn sistema capitalista"
A tu que em vas donar la vida,Gràcies. Gràcies perque fa vint i dos anys que vaig néixer, que vaig rebre una herència d’una vida anterior, d’una vida truncada que mai va ser i mai serà. Però que mai canviaria per la que visc. La que em fa ser com sóc i estar escribint aquesta carta.
A vosaltres, sang de la meva sang…sang que torna a passar per les venes de les que un dia va fluir i les quals vol superar, per arribar a un dia ser aire:
La situació és que vull completar la meva vida. Tinc la voluntat d’afrontar el repte de conèixer els meus orígens i tancar-los en la meva història. Per poder viure una vida plena, amb preguntes correctes i sense falses respostes, ni ambigues herències.
Perque aquesta herència té dos cares: la d’una vida per endavant, uns horitzons oberts; i l’altre cara de la moneda, un sentiment d’abandó que en molts moments d’aquesta vida m’ha fet maleir-me els ossos en moments d’absoluta soletat.
La vigília de Sant Joan. Un 23 de juny i fent de la vida del meu poble, també la meua, vaig cremar totes les pors, vaig fer una foguera ben grossa per encendre tot el que no servia. En aquest dia que serà especialment recordat a casa meva, com un dia de vida, com un dia de plor i esperança; vaig saber els cognoms que duien els meus progenitors, vosaltres.
A l’esperança de trobar en aquest camí feixuc, camí d’arrels, l’autèntic amor de la gent que m’estima, unir-me a la meva verdadera familia i restablir-hi lligams afeblits, a través de resoldre plegats els meus orígens i així tancar un cicle; he d’afegir mal em pesi, que la que en aquells temps i durant feia anys havia sigut la meua companya, no va poder suportar les meves necessitats i es va trencar una història d’amor difícil de repetir i difícil d’oblidar. Malgrat tot reconeixo que en aquest dies i espero que com molts adoptats, les necessitats de comprensió, afecte i respecte han sigut molt grans i no sempre recompensades i tolerades per l’entorn.
Escric aquesta carta, ara que em sento fort com per afrontar el que vingui. Per afrontar unes respostes que segurament no seran com el meu cap s’ha preparat, però per això la convicció més gran que puc tenir, és que no canviaria per res del món l’identitat que he cosntruit a través de la meua familia i el meu entorn. I que el fet de donar resposta a la pregunta de, perque em vas abandonar? O poder reconeixem mirant la cara d’un germà… només farà que tanqui unes bases sobre les quals poder cimentar la meva identitat. No és pas, per voler viure una vida que mai va ser i mai serà.
Crec que la millor forma per no fer-nos mal, és contactar per carta. He après a mantenir un respecte sobre la figura de la persona que em va dur al món. Humilment espero que essent recíproc, poguem mantenir una comunicació racional i procurem no fer-nos mal l’un a l’altre.
Al cap i a la fi, la meua vida, encara que am dificultats per entendre-ho tot plegat, es basa en qüestions d’amor: una mare biològica que assumeix la seva impossibilitat de portar al món la meva vida, i el gran amor d’una familia que m’ha acollit i m’ha donat un lloc on néixer i créixer… una cultura i unes tradicions que m’han omplert d’orgull i esperança….uns motius pels que viure i lluitar … uns valors que em fan ser digne i lluitador… una llengua i uns costums als quals mai penso renunciar…. una familia a la qual pertànyer i una paraula: AMOR.
Aquestes paraules són paraules que surten del cor, encara que passin per impulsos i per tecles d’ordinador, per això sonaran tendres i així són, encara que el meu rostre pugui resultar dur i enganyi amb les marques de la vida. Tinc una familia que m’ha ensenyat el que es la vida… tendresa i fermesa. plor i alegria!
Una abraçada
