"és la vida, simplement estima-la"

"Vas aparèixer com raig a l'albada, a través d'una finestra,

com lluna plena dins el seu cicle; com un somni entre la boira!

Tot era fosc, l'esperança prenia gran sabor quan semblava tot perdut, el nom de Laia entrava en els meus dies al temps que l'alegria tornava al meu rostre

Mai més tornaré a oblidar el meu cor, els meus sentiments, la meva alegria. Tu has fet que no ho oblidi, que la vida és bonica si la vius en llibertat. Que la llibertat ens fa dignes i la dignitat ens fa lliures. Que la sumissió ha de ser desterrada en tots els àmbits, del meu llinatge: per viure en rebel·lia.

Prenent com a valuard la teva imaginació desenfrenada, erigida en un món de grisos monòtons i tons estipulats. La dolça revolta dels nostres cors, fa que posi els cinc sentits en aquesta folla lluita entre orgull i amor.

Olors de vida uneixen els nostres cossos nuus, les mirades es fonen en un raig d'afecte i desig de llibertat, una abraçada aconsegueix aturar el temps en aquest instant en que els teus llabis surquen el desig que envolta els meus... i el moment etern de vida en el que a cau d'orella i acaronan-te t'ofereixo el meu cor en la meva parla catalana: T'estimo camarada!"

Àlex

ARRELS : La veritat ens fa lliures!

Estic a la dutxa, netejant-me fisica i psicològicament, estic en una època combulsa de la meva vida. Tinc 21 anys, però em sento atacat per molts dubtes, més dels que correspondrien a un noi amb els problemes habituals a la meva edat segurament.

Els problemes raonables pels quals ser delimitar i lluitar per solucionar-los, són: el trobar una feina mitjanament estable i digne, pels temps que corren; alimentar-me també amb coherència i bioètica; i redundanment buscant dignitat en tot el que faig; intentar esquivar tanta mentida que corre i seguir avançant en un camí de la búsqueda de la veritat.

Vaja, això són problemes globals, més concretament, en tinc alguns que he passat recentment, però que ens agradi o no tots i totes algun dia hi passem: fa poc es va morir l’àvia. Una dona forta que havia aguantat molt de patiment en aquesta vida i que fins l’últim moment va donar un exemple de dignitat i resistència.

També em van operar fa poc d’una dolència de naixement, i era la primera vegada. La tensió viscuda tant els dies abans com després de l’operació va ser insuportable. Però vaja el temps posa al seu lloc les coses i el meu tabic ja està definitivament al seu lloc i jo puc respirar l’aire pol·lut de la Nova Rosa de Foc.

Així que fins aquí trobo raonable que pugui estar preocupat, però puc mantenir una certa estabilitat emocional a la meva vida, tot i la rebel·lia. Però és a partir d’aquí on comença a complicar-se la cosa. A tot això s’hi ha d’afegir que la meva condició d’enfrontar això, és la d’un nen que encara no ha descobert d’on vé i ja va descobrir on va.

Es dir, i deixant els eufemismes, vaig néixer d’una mare que no em va educar i em van fer créixer uns pares que no em van donar la vida (però si l’amor).

Però això, que es pot resumir amb dues frases, pot suposar una llosa a l’esquena (que potser m’equivoqui) que hi ha gent que haurà dut tota la vida.

Tots aquests dubtes, vaig arreplegar-los quasi tots en un i vaig posar-li un nom : Arrels.

Em vaig decidir a coneixer-les, després de l’experiència de conèixer les arrels del meu poble a través dels ulls del viatger. En una ruta que vaig fer de punta a punta de la nació.

La ruta va començar el 18 de setembre de 2005, un diumenge que afrontavem amb moltíssimes espectatives dificilment dosificables pel transcurs del camí (encara que van resultar inagotables).

Aquest any, m’he proposat saber d’on vinc i no m’aturarà res ni ningú; potser no serà fàcil i segurament sigui molt lent… però pas a pas com m’ha ensenyat la meua gent, no ens aturaran.

Aquest any la meva vida donarà un nou gir, però possiblement molt més brusc que cap dels anteriors i el més segur es que després del gir, quedi encarada la meva vida i decideixi el meu camí a seguir. Personalment només m’importa la dignitat d’aquest camí. Espero tenir a tothom qui conec al meu costat, perque és un repte difícil.

el meu amor rebel per a tothom qui m’estimi!

“Un nou món no és possible, és necessari. Vota Cup!”

Un dia em vaig aixecar plàcid, el sol brillava, el cel blau pur estampava la imatge d’un somni esperançador. Una terra frondosa, olor de fang, boscatges immensos i muntanyes, planes i mar a cabaços feien d’aquesta terra, la terra promesa de qualsevol persona lliure.

Un poble honrat i orgullós del seu destí, l’habitava des de mar endins fins als cims més alts de la serralada que la travessava. Unes gents de parla oberta i de mentalitat hospitalària. Colors d’harmonia i cants de llibertat donaven melodia als seus dies, dies de sang i llum, dies de fruits i terra, dies de plor i ciment...

La dignitat en llibertat, onejava com a única bandera de pàtria en els seus punys i braços, per lluitar i estimar. Les diferències els donaven la unitat com a poble a través dels seus caràcters tolerants i dialèctics.

D’esperit noble era el seu jovent que, mancat de llibertat i per la supervivència com a individus i com a poble, alçà els seus punys amb crits de: Via Fora! Via Fora!

La joia de ser lliures, els feia persones. S’anomenaven catalans.

Aquest somni es va anar transformant en realitat, com el vent en tempesta. Va començar en temps foscos als carrerons, entre xiuxiuejos i brises que portaven la paraula llibertat per tot arreu on passaven. Fins i tot els dies que bufaven ràfagues de colors per les grans avingudes de les metròpolis del país.

Un futur que esperançava grans i petits; afrontant amb valentia el destí de la terra i lluitant dia a dia per fer-nos-en dignes.

Contra tot pronòstic, les flames als cors van encendre una foguera d’unitat, d’unitat popular.

La paraula dels sense veu es va convertir en vot i del vot va passar a l’acció. Les cases de la vila tornaven a ser les cases del poble. Les persones havien recuperat allò que era seu, el poder que havien atorgat als polítics i que aquests havien traït. La veu tornava a la persona, com la justícia a la terra. El somni havia donat equilibri a la realitat.

Ara seguim somiant junts, entre companys i camarades, sense mai més tornar a despertar!

[somnis i tempestes]


…aquest 27 de maig (eleccions municipals als Països Catalans) construïm el somni, vota CUP! …

Conscient que entre somnis i malsons, aquestes eleccions són una realitat. Trasllado la meva opció personal a tota persona que la vulgui fer seva.

Sóc un humil militant independentista d’aquest petit país del món. Com moltes persones lluitadores d’aquesta terra, sé que l’alternativa a tota la ferralla política oxidada i caduca que governa aquest país, és la unitat popular a través de la lluita local. Representada per les assemblees populars, CUP (Candidatura d’Unitat Popular).

Com que queden mesos suficients per afrontar les eleccions amb estratègia; m’he proposat buscar un municipi amb CUP i trobar algun company/a d’allí, que es solidaritzi i em deixi empadronar a casa seva durant aquests mesos.

El tràmit és ben senzill: anar a l’ajuntament, demanar el paper d’autorització d’empadronament, portar les fotocòpies del document d’identitat d’ambdós partíceps i fer-ho abans del dia 27 de febrer. Amb aquest gest, els que encara no haguem engegat la CUP al nostre municipi, podrem prendre part d’aquest gran somn: prendre la política catalana, si es vol lluitar pels grans reptes del planeta des dels i per als Països Catalans. Està en joc el futur dels que vindran, els nostres sostres, les nostres feines, el nostre planeta. És un joc en el qual tenim molt a perdre, sapiguem donar-ho tot, tots!

Àlex Arboç Claverol

La Revolució comença a casa [Conflicte Generacional: Pares i Fills]

Abans de citar res sobre els meus pensaments sobre el conflicte generacional que patim actualment, vull dir que aquest conflicte no crec que hi hagi sigut sempre, sinó que és un invent modern de les societats d'avui en dia. Perque abans la gent veia molt més les coses de dints cap enfora, m'explico: els individus progressaven coneixent-se primer ells, segon, es trobaven ells dintre un clan o grup social, coneixent-se a través de l'interacció social; i tercer, un cop coneguts a ells mateixos i adaptats a l'entorn decidien trobar la millor forma de reproduir-se.

Sóc molt simplista però estructuralment era més o menys així.

En canvi ara trobem una diversitat inmensa de formes de coneixes a un mateix de bones i no tant bones, complicades i no tant complicades, segons l’entorn.

I entorns realment difícils per trobar-se lliurement l'individu, amb uns prejudicis creats, malalties del món modern, la globalització i les economies de mercat, que provoquen que la gent per una banda o altra, més tard o més d'hora pateixi greus problemes personals de infinitat de tipus diferents, tants com persones hi ha per desenvolupar pors, impotències, murs, prejudicis, reaccions,nervis, ansietat.... sense saber analitzar d’on venen.

L'herència d'aquest present el devem als governants i no els nostres pares, que la majoria han lluitat per un futur millor per nosaltres (en les seves possibilitats) com nosaltres lluitem, el millor que sabem, pels que vindran. La realitat aquí als Països Catalans, ha derivat al conformisme i la submissió al sistema predominant, a l’assimilació al sistema espanyolista i econòmicament globalitzat, amb augment de diferències social i privilegis.I per tant són els governants, els que ens neguen el nostre dret de lliure elecció del nostre futur com a persones i com a poble; tot i que els nostres pares i avis lluitaven perquè això no tornés a passar.

El que ens toca ara, és superar la barrera que ens imposen: d’haver de conviure en un conflicte intern generacional de pares a fills, que paguem els uns als altres per l’abisme ideològic que ens separa.

Potser aquestes paraules hi haurà gent que no les sent igual, o les veu errònies, però jo parlo bastant per experiència i és fàcil que una família com la meva que ha obtingut un mínim benestar i un lloc en la suposada classe mitja. A través d'una vida de treball i penúries, no vulguin uns fills conscients del seu entorn i al respecte degudament posicionats i combatius.

Però per desgràcia no és, ni culpa dels pares, el que els fills es posicionin en el seu entorn, ni culpa dels fills, de que pare i mare hagin desistit de colpejar el mur infranquejable del sistema.



El conflicte que patim les famílies catalanes o les que integren noves generacions catalanes, és més concret, per la situació del nostre poble. És la realitat del carrer transportada a casa dia a dia, la problemàtica que enfronta dos tipus de mentalitats sota un mateix sostre: la mentalitat de la por de la dictadura, i la nostre generació lliure i autodeterminista! Però som nosaltres els que ens juguem i som el futur, no progenitors que ja el tenen solucionat.

Cada casa és un món, com solem dir. Encara que hi ha moltíssimes realitats com per provocar conflictes diferents. Quin dels dos camins triar: l'Independència que exigim als colonitzadors o la mort com a cultura i per tant la marginació social com a poble, duta per l’assimilació de la derrota, i la submissió. Veient el passat, no és tant difícil posicionar-se pel futur que volem.

I si creiem en una resposta per la llibertat del nostre poble, que sigui la mateixa resposta que donem a casa: Independència!

Són els que controlen les nostres vides, de les famílies senceres, els que hauran de patir, quan aprenguem a conviure amb aquesta realitat i ser conscients que nosaltres som el futur, i tard ho d’hora si deixem la utopia i construïm el nostre futur i el del poble: famílies, companys i amics... no els caldran paraules per compartir el projecte que tenim com a poble i per el poble, sinó que l’exemple els sobrarà per caminar plegats aquest camí.

Crec que és un conflicte personal que arrastrem de pares a fills, per culpa de la projecció de la derrota, en comptes de projectar valentia i esperança. Fem que de l’estel que portem al cor, surtin els llaços d’amor fraternal que omplin de vida les llars i amb aquest orgull no podran parar un poble unit que està construint un país des de cada casa, des de cada carreró, des de cada vila.


Àlex Arboç Claverol