Abans de citar res sobre els meus pensaments sobre el conflicte generacional que patim actualment, vull dir que aquest conflicte no crec que hi hagi sigut sempre, sinó que és un invent modern de les societats d'avui en dia. Perque abans la gent veia molt més les coses de dints cap enfora, m'explico: els individus progressaven coneixent-se primer ells, segon, es trobaven ells dintre un clan o grup social, coneixent-se a través de l'interacció social; i tercer, un cop coneguts a ells mateixos i adaptats a l'entorn decidien trobar la millor forma de reproduir-se.Sóc molt simplista però estructuralment era més o menys així.
En canvi ara trobem una diversitat inmensa de formes de coneixes a un mateix de bones i no tant bones, complicades i no tant complicades, segons l’entorn.
I entorns realment difícils per trobar-se lliurement l'individu, amb uns prejudicis creats, malalties del món modern, la globalització i les economies de mercat, que provoquen que la gent per una banda o altra, més tard o més d'hora pateixi greus problemes personals de infinitat de tipus diferents, tants com persones hi ha per desenvolupar pors, impotències, murs, prejudicis, reaccions,nervis, ansietat.... sense saber analitzar d’on venen.
L'herència d'aquest present el devem als governants i no els nostres pares, que la majoria han lluitat per un futur millor per nosaltres (en les seves possibilitats) com nosaltres lluitem, el millor que sabem, pels que vindran. La realitat aquí als Països Catalans, ha derivat al conformisme i la submissió al sistema predominant, a l’assimilació al sistema espanyolista i econòmicament globalitzat, amb augment de diferències social i privilegis.I per tant són els governants, els que ens neguen el nostre dret de lliure elecció del nostre futur com a persones i com a poble; tot i que els nostres pares i avis lluitaven perquè això no tornés a passar.
El que ens toca ara, és superar la barrera que ens imposen: d’haver de conviure en un conflicte intern generacional de pares a fills, que paguem els uns als altres per l’abisme ideològic que ens separa.
Potser aquestes paraules hi haurà gent que no les sent igual, o les veu errònies, però jo parlo bastant per experiència i és fàcil que una família com la meva que ha obtingut un mínim benestar i un lloc en la suposada classe mitja. A través d'una vida de treball i penúries, no vulguin uns fills conscients del seu entorn i al respecte degudament posicionats i combatius.
Però per desgràcia no és, ni culpa dels pares, el que els fills es posicionin en el seu entorn, ni culpa dels fills, de que pare i mare hagin desistit de colpejar el mur infranquejable del sistema.
El conflicte que patim les famílies catalanes o les que integren noves generacions catalanes, és més concret, per la situació del nostre poble. És la realitat del carrer transportada a casa dia a dia, la problemàtica que enfronta dos tipus de mentalitats sota un mateix sostre: la mentalitat de la por de la dictadura, i la nostre generació lliure i autodeterminista! Però som nosaltres els que ens juguem i som el futur, no progenitors que ja el tenen solucionat.
Cada casa és un món, com solem dir. Encara que hi ha moltíssimes realitats com per provocar conflictes diferents. Quin dels dos camins triar: l'Independència que exigim als colonitzadors o la mort com a cultura i per tant la marginació social com a poble, duta per l’assimilació de la derrota, i la submissió. Veient el passat, no és tant difícil posicionar-se pel futur que volem.
I si creiem en una resposta per la llibertat del nostre poble, que sigui la mateixa resposta que donem a casa: Independència!
Són els que controlen les nostres vides, de les famílies senceres, els que hauran de patir, quan aprenguem a conviure amb aquesta realitat i ser conscients que nosaltres som el futur, i tard ho d’hora si deixem la utopia i construïm el nostre futur i el del poble: famílies, companys i amics... no els caldran paraules per compartir el projecte que tenim com a poble i per el poble, sinó que l’exemple els sobrarà per caminar plegats aquest camí.
Crec que és un conflicte personal que arrastrem de pares a fills, per culpa de la projecció de la derrota, en comptes de projectar valentia i esperança. Fem que de l’estel que portem al cor, surtin els llaços d’amor fraternal que omplin de vida les llars i amb aquest orgull no podran parar un poble unit que està construint un país des de cada casa, des de cada carreró, des de cada vila.
Àlex Arboç Claverol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada